Locus amoenus (en llatí, "lloc idíl · lic" o, més proper a l'original, "lloc amè") és un terme literari que generalment fa referència a un lloc idealitzat de seguretat o de comfort. Un locus amoenus és usualment un terreny bell, ombrejat, de vegades amb connotacions d'Edèn.
En trobem exemples en la literatura occidental almenys des d'Homer i es converteix en element de primera necessitat en obres pastorals de poetes com Teòcrit i Virgili. Horaci (a Ars poètica, 17), i els comentadors de Virgili, com Servio, reconeixen que les descripcions dels loci amoeni s'han convertit en un lloc retòric comú.
En Les metamorfosis d'Ovidi, la funció del locus amoenus s'inverteix. En lloc d'oferir un respir al perill, és de per si usualment l'escena de violents encontres (¿?).
A l'Edat Mitjana també és freqüent la seva menció. En els Miracles de Nostra Senyora de Gonzalo de Berceo es descriu un meravellós prat ple de fonts i verdor. És un dels exemples més notables d'aquest concepte en la literatura espanyola. En Beowulf, la localitat de Heorot és un locus amoenus fins que l'ataca Grendel.
En el Decameró de Boccaccio, el jardí en el que els deu narradors expliquen les seves històries és un locus amoenus.
En les obres de William Shakespeare, el locus amoenus és l'espai que es troba fora dels límits de la ciutat. És allà on les passions eròtiques poden ser lliurement explorades, fora de la civilització i d'aquesta manera, ocults de l'ordre social que tendeix a suprimir i regular el comportament sexual. És misteriós i fosc, un lloc femení, oposat a la rígida estructura civil masculina. Es poden trobar exemples en Somni d'una nit d'estiu, Al vostre gust i Tito Andrònic.
On s'amansiran (esperem) les feres???
Si!, al locus amoenus.
